dijous, 23 de febrer del 2012

Acollida i primeres impressions

La presentació

Vaig visitar el centre el passat divendres. L'havia vist en una sortida a primer curs de carrera, però les sensacions no eren les mateixes. Semblava tot nou, com si comencés per a mi una nova etapa, un nou curs escolar. La directora ens esperava a mi i a la meva companya al seu despatx. Ens vàrem presentar i ella va fer el mateix. Jo estava molt emocionada, nerviosa, com si algú em fes pessigolles. Sentia que aquesta nova etapa que anava a iniciar a la meva carrera com a estudiant significaria molt per a mi. Ens varen ensenyar les aules, el menjador, el pati (on hem d'enfocar el nostre projecte), ens presentaren les educadores i educadors de l'escoleta... Tot feia olor de nou per a mi. Va ser una visita curta, però intensa. Sabíem que el dilluns ja no seria així. Hi havia dos aules lliures per a les practicants. La meva companya i jo ens posàrem d'acord de seguida: ella estaria al quart nivell; jo, al primer, amb els nadons.

Comença la setmana

En arribar, jo vaig conèixer la tutora de la meva classe. No l'havia pogut veure divendres perquè estava de baixa. Al principi, vaig pensar que la presentació havia estat freda, com si es quedés una mica sorpresa de la meva presència allà, però poc a poc aquesta impressió va anar canviant.

Quan entràrem a l'aula i els infants començaren a arribar, ens posàrem per feina. Jo pensava que els primers dies no faria res, que seria una simple observadora de la rutina dins l'aula, però per sorpresa i satisfacció meva, no ha estat així. Des del moment que vaig arribar, he donat el berenar als infants, he cambiat bolquers, he posat els nadons a dormir... I estic encantada! Sort que hi ha moltes coses per fer perquè no tinc ganes d'aturar-me.

El que més m'ha sobtat a la classe dels nadons és que tota la feina es realitza al voltant de l'adquisició d'hàbits i rutines. Les activitats són quelcom una mica extraordinari. La idea que jo tenia no era aquesta, però començo a entendre com funciona tot i per què. No puc dir que em sentís decepcionada per veure que les propostes estaven molt limitades i que "gairebé no fan res". Imagino que és normal, mai havia treballat amb infants tan petits. No tenia gairebé cap coneixement envers la feina amb nadons. Tinc la sensació que la carrera està més enfocada a l'etapa 3-6. Potser és una sensació meva, però m'he trobat que no tenia ni idea de què es feia en una aula de bebès. Ara és quan començo a comprendre moltes coses, com la importància del canvi de bolquers, l'autonomia personal, la lliure manipulació de diferents elements... Ara ho veig!

Sé que és aviat per parlar perquè només duc tres dies, però estic contenta a la classe que m'ha tocat. Al principi la meva companya i jo semblàvem unes "intruses" dins l'escoleta, però ara ja ens coneix tothom, els educadors ens criden pel nostre nom, i això significa que saben qui som i què fem allà. Compartim opinions, parlam, ens relacionam amb les famílies... Jo diria que em començat amb molt bon peu. Esperem que segueixi així.

dimecres, 22 de febrer del 2012

La mestra que vull ser


Aquesta és la resposta que vaig donar a primer de carrera quan em van preguntar, després de llegir el llibre Va de mestres, quina mestra volia ser. La meva idea des de llavors no ha canviat gaire. Segueixo pensant que no hi ha un mestre ideal, igual que no hi ha cap persona ideal, cap lloc ideal o cap menjar ideal. La paraula ideal és simplement un concepte mental, que rau en la fantasia humana i que, per extensió, defineix allò perfecte. Què vol dir ser un mestre perfecte? Segurament, cadascú de nosaltres pensarà quelcom diferent, encara que hi ha una sèrie d'idees en les que estarem d'acord. Els primers dies a l'aula han estat fantàstics i he pogut aprendre moltes coses. Considero que la feina de la mestra amb els nens i nenes és excel·lent. S'assembla moltíssim al tipus de mestra que voldria ser: pacient, treballadora, afectuosa, responsable. Es posa sèria quan l'ocasió ho mereix i fa riure els infants quan ho necessiten. Mai diu una paraula més altra que l'anterior ni es posa nerviosa quan, a l'hora de la migdiada matinal, hi ha tres infants que ploren. Domina la situació (fruit de l'experiència també) amb molta serenor, atenent les necessitats de cadascun dels infants que hi ha dins l'aula. En aquestes dues setmanes he après molt, però encara en queda molt camí per recórrer i arribar a ser la mestra que desitjo ser algun dia.


"Sempre he tengut  la sensació que seré la mestra que no dóna abast. No ho dic perquè pugui ser una mestra incompetent, no! Sinó perquè la feina de mestre abraça tantes matèries i comporta tantes tasques que no sabré mai per on començar. M'he hagut de plantejar preguntes que mai se m'haurien acudit i he hagut d'imaginar problemes que no sabia ni que existissin. Si hagués de dir quin mestre de tipus vull ser, crec que em remetria a un dels diàlegs del llibre Va de mestres que fa referència a una pel·lícula, “Deliciosa Marta”. Marta va al psicòleg perquè té problemes personals. És cuinera i bona part de la sessió es dedica a explicar receptes al psicòleg en qüestió. Un dia, el psicòleg decideix fer una de les receptes que la Marta l'hi ha explicat però canviant-ne un ingredient. Quan l'ha feta, li demana a la Marta que la provi i que li digui què li sembla. Ella contesta que està bé però que no és excel·lent perquè no ha fet servir el sucre que li va dir. El psicòleg, bocabadat, li pregunta que com sap quin sucre ha fet servir, i ella contesta:-No puc saber quin sucre hi ha, però puc saber quin sucre no hi ha. És a dir, no sé què he de fer per ser una bona mestra, però sé què no he de fer.

Treballar amb nens no és una equació matemàtica amb un resultat exacte. Treballar amb nens és una llarga travessia, amb vents, onades, tempestes,... i la teva feina, al cap i a la fi, és ensenyar a aquests nens a capejar el temporal de la millor manera possible. El llibre també deia que la tasca bàsica del mestre és mirar si el nen va ben vestit, si menja i si a casa seva rep les atencions necessàries. No és tan fàcil. Quan arribi a les nou del de matí a classe tendré vint-i-cinc caretes adormides que em demanaran atenció, i no hem diran -Mestra, mira'm si vaig ben vestit i si he portat esmorzar! No. Mai m'ho diran això. Hem diran: -Mestra, tenc un problema. Mestra, avui estic trist. Mestra, saps què m'ha passat? Mestra, què ens ensenyaràs avui?

Tots i cadascun dels nens que formaran part d'aquesta classe de la qual jo un dia seré mestre seran diferents. Això suposa que tendran pares i mares diferents, cases diferents, potser vendran d'un lloc diferent, etc. I jo, els hauré d'ensenyar a conviure plegats, a aprendre de totes i cadascuna de les experiències personals i col·lectives, a respectar-se. Jo els acompanyaré en el seu creixement com a persones juntament amb els seus pares. Vull ser una mestra que ajudi, que escolti, que ensenyi, que aprengui, que dialogui. Vull ser una mestra carinyosa, atenta, divertida. Vull ser capaç d'empatitzar amb els nens per poder-los ajudar a solucionar els problemes més bàsics de la vida. Vull ser, simplement, una mestra que doni una abraçada al nen que plora i un petó al nen que cau jugant al pati.

Realment, ser mestre no és ensenyar allò que hi ha escrit a un llibre. Ser mestre és donar la mà al nen, despertar-li la curiositat perquè ell mateix aprengui i amollar-la quan ja sàpiga com fer-ho sol. Aprendre no és fa només durant la infància. S'aprén al llarg de tota la vida, però els primer anys són essencials, i són essencials perquè aprenem allò que essencialment ens fa humans: ser persones bondadoses, ser persones intel·ligents, ser persones felices. Em refereixo a ensenyar allò que està bé i allò que no, encara que de vegades resulti molt difícil; ensenyar a despertar la ment, a ser crítics i a voler saber més de tot i sempre; i a viure amb la felicitat com el nostre camí principal a la vida, no com la nostra meta. Perquè són aquests tres pilars tan bàsics allò que fan de l'educació una cosa tan complexa. No és fàcil. Però ningú m'havia dit que ho fos.

Per això, he triat ser mestra: per vocació. Perquè no em rendiré mai. Perquè sé que sóc capaç de fer totes aquestes coses encara que la vida em pegui mil cops. Perquè sé que, tot allò que faci, tendrà la seva recompensa. Perquè estic segura que no hi ha res més bonic en aquest món que imaginar que una mà a la que estàs ensenyant a escriure, un dia, potser escriurà un llibre. Perquè una mà a la que estàs ensenyant a pintar, un dia serà la d'un artista. Perquè un nen a qui agafes en braços perquè ha caigut jugant a futbol, un dia serà esportista d'elit. Perquè no hi ha res més bonic a la vida que aixecar-see al matí i anar-se'n content a la feina. No és tothom que pugui sentir-se així, per això, crec que seré una privilegiada. Perquè podré treballar d'allò que m'agrada. Molta gent, em deia: això d'estudiar magisteri, quina tonteria! A la carrera no fan més que aprendre a cantar cançons i dir bajanades. Ara, cada cop que sento aquestes paraules encara estic més contenta de ser estudiant d'Educació Infantil. Pot semblar una mica estúpid el que diré però, d'alguna manera, és veritat: sento que sent mestra jo puc ser útil a la societat, i això em fa feliç. Em fa feliç perquè crec que se'm donarà bé i perquè sóc una persona que per a que les altres també ho siguin, sóc capaç de moure mar i terra. Perquè si sé que els meus nens estaran contents el dia de demà, jo em passaré fins la una de la nit organitzant una activitat. Perquè si sé que els meus nens m'agraïran per sempre que els ensenyi a llegir, sóc capaç de pintar la lletra “A” mil vegades a la pissarra, encara que només hi hagi un sol nen de vint-i-cinc que no ho ha entès. Sempre m'han dit que sóc una persona tossuda, i crec que és veritat. Més que tossuda, persistent. Sé que si em proposo una meta faré el que calgui per assolir-la. Sé que com a mestre, a vegades, els plans fallen. Però per això hem de ser els primers que, quan ens equivoquem, hem de saber rectificar. Perquè d'això tracta el fet d'educar: d'ensenyar a aixecar-se del terra quan un cau.

D'això va la vida, d'aixecar-te quan caus i de continuar endavant. De tornar a caure i tornar-te a aixecar. Mai deixes de caure a la vida, perquè mai deixes d'aprendre."