Aquesta és la resposta que vaig donar a primer de carrera quan em van preguntar, després de llegir el llibre Va de mestres, quina mestra volia ser. La meva idea des de llavors no ha canviat gaire. Segueixo pensant que no hi ha un mestre ideal, igual que no hi ha cap persona ideal, cap lloc ideal o cap menjar ideal. La paraula ideal és simplement un concepte mental, que rau en la fantasia humana i que, per extensió, defineix allò perfecte. Què vol dir ser un mestre perfecte? Segurament, cadascú de nosaltres pensarà quelcom diferent, encara que hi ha una sèrie d'idees en les que estarem d'acord. Els primers dies a l'aula han estat fantàstics i he pogut aprendre moltes coses. Considero que la feina de la mestra amb els nens i nenes és excel·lent. S'assembla moltíssim al tipus de mestra que voldria ser: pacient, treballadora, afectuosa, responsable. Es posa sèria quan l'ocasió ho mereix i fa riure els infants quan ho necessiten. Mai diu una paraula més altra que l'anterior ni es posa nerviosa quan, a l'hora de la migdiada matinal, hi ha tres infants que ploren. Domina la situació (fruit de l'experiència també) amb molta serenor, atenent les necessitats de cadascun dels infants que hi ha dins l'aula. En aquestes dues setmanes he après molt, però encara en queda molt camí per recórrer i arribar a ser la mestra que desitjo ser algun dia.
"Sempre he tengut la sensació que seré la mestra que no dóna
abast. No ho dic perquè pugui ser una mestra incompetent, no! Sinó
perquè la feina de mestre abraça tantes matèries i comporta tantes
tasques que no sabré mai per on començar. M'he hagut de plantejar
preguntes que mai se m'haurien acudit i he hagut d'imaginar problemes
que no sabia ni que existissin. Si hagués de dir quin mestre de
tipus vull ser, crec que em remetria a un dels diàlegs del llibre Va de mestres que fa referència a una pel·lícula, “Deliciosa Marta”. Marta
va al psicòleg perquè té problemes personals. És cuinera i bona
part de la sessió es dedica a explicar receptes al psicòleg en
qüestió. Un dia, el psicòleg decideix fer una de les receptes que
la Marta l'hi ha explicat però canviant-ne un ingredient. Quan l'ha
feta, li demana a la Marta que la provi i que li digui què li
sembla. Ella contesta que està bé però que no és excel·lent
perquè no ha fet servir el sucre que li va dir. El psicòleg,
bocabadat, li pregunta que com sap quin sucre ha fet servir, i ella
contesta:-No puc saber quin sucre hi ha, però puc saber quin sucre
no hi ha. És a dir, no sé què he de fer per ser una bona mestra,
però sé què no he de fer.
Treballar amb nens no és
una equació matemàtica amb un resultat exacte. Treballar amb nens
és una llarga travessia, amb vents, onades, tempestes,... i la teva
feina, al cap i a la fi, és ensenyar a aquests nens a capejar el
temporal de la millor manera possible. El llibre també deia que la
tasca bàsica del mestre és mirar si el nen va ben vestit, si menja
i si a casa seva rep les atencions necessàries. No és tan fàcil.
Quan arribi a les nou del de matí a classe tendré vint-i-cinc
caretes adormides que em demanaran atenció, i no hem diran -Mestra,
mira'm si vaig ben vestit i si he portat esmorzar! No. Mai m'ho diran
això. Hem diran: -Mestra, tenc un problema. Mestra, avui estic
trist. Mestra, saps què m'ha passat? Mestra, què ens ensenyaràs
avui?
Tots i cadascun dels nens
que formaran part d'aquesta classe de la qual jo un dia seré mestre
seran diferents. Això suposa que tendran pares i mares diferents,
cases diferents, potser vendran d'un lloc diferent, etc. I jo, els
hauré d'ensenyar a conviure plegats, a aprendre de totes i cadascuna
de les experiències personals i col·lectives, a respectar-se. Jo
els acompanyaré en el seu creixement com a persones juntament amb
els seus pares. Vull ser una mestra que ajudi, que escolti, que
ensenyi, que aprengui, que dialogui. Vull ser una mestra carinyosa,
atenta, divertida. Vull ser capaç d'empatitzar amb els nens per
poder-los ajudar a solucionar els problemes més bàsics de la vida.
Vull ser, simplement, una mestra que doni una abraçada al nen que
plora i un petó al nen que cau jugant al pati.
Realment, ser mestre no
és ensenyar allò que hi ha escrit a un llibre. Ser mestre és donar
la mà al nen, despertar-li la curiositat perquè ell mateix aprengui
i amollar-la quan ja sàpiga com fer-ho sol. Aprendre no és fa només
durant la infància. S'aprén al llarg de tota la vida, però els
primer anys són essencials, i són essencials perquè aprenem allò
que essencialment ens fa humans: ser persones bondadoses, ser
persones intel·ligents, ser persones felices. Em refereixo a ensenyar
allò que està bé i allò que no, encara que de vegades resulti
molt difícil; ensenyar a despertar la ment, a ser crítics i a voler
saber més de tot i sempre; i a viure amb la felicitat com el nostre
camí principal a la vida, no com la nostra meta. Perquè són
aquests tres pilars tan bàsics allò que fan de l'educació una cosa
tan complexa. No és fàcil. Però ningú m'havia dit que ho fos.
Per això, he triat ser
mestra: per vocació. Perquè no em rendiré mai. Perquè sé que sóc
capaç de fer totes aquestes coses encara que la vida em pegui mil
cops. Perquè sé que, tot allò que faci, tendrà la seva
recompensa. Perquè estic segura que no hi ha res més bonic en
aquest món que imaginar que una mà a la que estàs ensenyant a
escriure, un dia, potser escriurà un llibre. Perquè una mà a la
que estàs ensenyant a pintar, un dia serà la d'un artista. Perquè
un nen a qui agafes en braços perquè ha caigut jugant a futbol, un
dia serà esportista d'elit. Perquè no hi ha res més bonic a la
vida que aixecar-see al matí i anar-se'n content a la feina. No és
tothom que pugui sentir-se així, per això, crec que seré una
privilegiada. Perquè podré treballar d'allò que m'agrada. Molta
gent, em deia: això d'estudiar magisteri, quina tonteria! A la
carrera no fan més que aprendre a cantar cançons i dir bajanades.
Ara, cada cop que sento aquestes paraules encara estic més contenta
de ser estudiant d'Educació Infantil. Pot semblar una mica estúpid
el que diré però, d'alguna manera, és veritat: sento que sent
mestra jo puc ser útil a la societat, i això em fa feliç. Em fa
feliç perquè crec que se'm donarà bé i perquè sóc una persona
que per a que les altres també ho siguin, sóc capaç de moure mar i
terra. Perquè si sé que els meus nens estaran contents el dia de
demà, jo em passaré fins la una de la nit organitzant una
activitat. Perquè si sé que els meus nens m'agraïran per sempre
que els ensenyi a llegir, sóc capaç de pintar la lletra “A” mil
vegades a la pissarra, encara que només hi hagi un sol nen de
vint-i-cinc que no ho ha entès. Sempre m'han dit que sóc una
persona tossuda, i crec que és veritat. Més que tossuda,
persistent. Sé que si em proposo una meta faré el que calgui per
assolir-la. Sé que com a mestre, a vegades, els plans fallen. Però
per això hem de ser els primers que, quan ens equivoquem, hem de
saber rectificar. Perquè d'això tracta el fet d'educar: d'ensenyar
a aixecar-se del terra quan un cau.
D'això va la vida,
d'aixecar-te quan caus i de continuar endavant. De tornar a caure i
tornar-te a aixecar. Mai deixes de caure a la vida, perquè mai
deixes d'aprendre."
